Tinc un vague record de quan era una nena i a casa hi havien flams per berenar. Ma mare sempre ha segut de fer flams, menjar blanc, natilles... era bastant habitual obrir la nevera i trobar alguna llepolia per berenar. Però sempre hi havia la disputa de flams. A uns els agradaven més els flams "del niño" i als altres els "del xino" i a casa gairebé sempre hi havia els del niño. Aquest mes Memòries d'una cuinera va de flams, i ara que ja estem del tot instal·lats m'he animat a reprendre aquest tipus d'iniciatives. Però l'excusa dels flams m'ha despertat el record d'aquests flams del berenar i he hagut de posar-me a buscar les dues marques. I ric, encara, perquè no recordava el del "Flanín" de la capsa i això m'ha portat a recordar la iaia, que sempre deia "Flamíns" enlloc de flams i no sabia perquè; o paguelles, enlloc de paella... I ric, encara, sí, perquè això m'ha portat recordar que amb les amigues sempre portàvem la conya amb aquestes paraules i acabem rient dient-nos "crompar" per comprar, "poligonodesportiu" per poliesportiu, "arie" per aire, o "flim" per film. I com rèiem... I ja sé que no hi ve massa, ara, això, però la cuina són records, i els records, entrelligats, fan una vida.
Quin goig tenir flams fets a la nevera. Ni comparar-se poden amb els de compra, i tampoc amb els de "polvos", clar. I com en tot, si els fem nosaltres, podem controlar-ne el sucre, fer servir llet desnatada, ous de qualitat... no hi ha color. Clar també que, si teniu mainada per casa, millor deixeu de banda el rom; si sou tots adults, en podeu posar un rajolí més, si us apeteix. Recepta molt senzilla per un berenar de records. I per Memòries d'una cuinera!




